diumenge, 21 de març del 2010

Sagardotegui kultura

La recepta d'avui és amena i deliciosa. He tingut la sort de ser observadora internacional de la Consulta a Iparralde, ja que s'hi ha organitzat un "tingladu" semblant al de Catalunya.

Els bascos del nord són bascos. Com els del sud, parlen poc euskera i amb la majoria t'hi has de comunicar en francès. Però són molt bascos. I fan el que fan els bons bascos : anar a sidreries.

Hem tingut el plaer de menjar al Sagardotegi Txopinondo de Azkaine (al Lapurdi -una de les tres zones que composen l'Iparralde). El regenta el Dominicque, un tipus simpàtic i savi que us tractarà amb el carinyu prepotent basc. Està tirant endavant la denominació d'origen de la sidra del Lapurdi i estalint relacions amb la consolidada zona d'Astigarraga (Guipúscua).

Com heu d'actuar en una sidreria? Hi ha tota una cultura i protocol interessant. Si sentiu "Txotx"!! ja us podeu aixecar i córrer cap a la barrica que l'amfitrió estigui obrint. "Txotx" de fet vol dir "espita" (tradicionalment una astella de fusta que tapava un orifici petit a la cara de la bota que al treure's per la presió feia que el raig de sidra brollés a plet), però ara s'obren les aixetes d'acer innoxidable molt més pràctiques.

El got l'heu d'agafar per la part de sota, doblegar el cos perquè cal recollir la sidra de com més avall millor i posar el got perpendicular al raig. Heu de sentit dringar el líquid -el que tots coneixem com "picar-la"-. 7 segons d'omplir-vos el recipient i alçar-lo en direcció la bota per a indicar que el següent de la cua pot passar.

Avui hem tingut la sort de tastar la "sidra del cuco". Feta amb pomes especialment sel·leccionades, la bota només s'obre el 19 de març de cada any i dura 2 dies (durant els quals qui la beu està curat de tots els mals, segons explica la tradició). Sigui com sigui està boníssima (dolça i suau, serveix per a obrir l'àpat, una mena d'aperitiu diguéssim).

Després us passaran a sidres més seques i per acabar, àcides. L'àpat de "txuleton" tendre, txistorra a la sidra i formatge de la zona per acabar us farà xalar.

Detall només per a experts : el got a la taula sempre ha d'estar sec (tot i que hi ha botes a les que podeu accedir-hi sempre que volgueu, els que segueixen la tradició només veuen quan es crida "Txootz".

Històricament la sidra era el vi dels pobres. Durant segles fou produïda en quantitats industrials a tota la costa basca del cantàbric (Biarritz, Bayona, Hendaya) perquè els pescadors de la zona dels segles XV-XVI-XVII es dedicaren al bacallà, que requereix temporades d'alta mar molt llargues, fins a 6 mesos fora. L'aigua potable durant massa temps en botes acaba agafant mal gust, i afegit als problemes d'escorbut per la falta de vitamines, van fer que els mariners beguéssin sidra quan s'embarcaven (es veu que en duu moltes de vitamines la sidra... e si non è vero è ben trobato).

He anat a altres sidreries molt més senzilles a Euskadi -en la que no es crida txotz-, però si podeu aneu a alguna de tradicional (i expliqueu-me si ho heu posat en pràctica!).

dissabte, 20 de març del 2010

Hipàtia d'Alexandria, càtars i la Catedral de la Seu d'Urgell

No amics (malalts) fans de Dan Brown, no és la recepta de la seva última novel·la (tot i que potser la registri a l'SGAE no sigui cas que em copiï).

Què tenen en comú Hipàtia d'Alexandria, el catarisme i la Seu d'Urgell?

Us ho diré en el proper post.

Hipàtia d'Alexandria, càtars i la Seu d'Urgell II

Bromes a banda. Em refereixo a l'exposió "La princesa sàvia. Les pintures de Santa Cateria de la Seu d'Urgell"(Museu Episcopal de Vic, del 20 de març al 5 de juliol de 2010).

Resulta que hi havia una vegada un Comtat-bisbat de la Seu d'Urgell que tenia dins els seus dominis el Vescomtat de Castellbò (enemics dels primers). Els Vescomtes de Castellbò, molt poderosos, feien la pinsa al bisbe de la Seu aliant-se amb el Comtat de Foix (que al seu torn albergava una de les majors tradicions càtars). Fins aquí tenim la Seu i catarisme. On entra Hipàtia? (recordem que era aquella filòsofa d'Alexandria que recentment ha immortalitzat Alejandro Amenabar en una prou encertada pel·lícula).

Hipàtia era una dona tan virtuosa quan obria la boca que a"l'aparatu" del Cristianisme li va fer ràbia. I si no podia guanyar dialècticament a aquesta filòsofa (recordeu que l'Església Catòlica està regentada per homes), se la va apropiar. Així que Hipàtia d'Alexandria acabà convertida en Santa Caterina d'Alexandria (verge màrtir que amb grans dots de retòrica acabà convertint al cristianisme als 50 savis pagans més llestos de la zona sentint-la únicament en un discurs).

I Santa Caterina acabà essent utilitzada com la gran defensora del cristianisme davant les heretgies (per exemple, els càtars, ergo Foix i el seu amiguet Castellbò).

Santa Caterina era filla del rei Costo i es negà a adorar uns ídols pagans. Segons la llegenda del seu martiri, fou condemnada a la roda (et tiraven amb un artilugi fet de dues rodes amb ganivets insertats per una baixada), però aquesta es trencà miraculosament. Finalment fou decapitada.

El seu culte es traslladà al monestir palestí de Santa Caterina del Sinaí (ja que la segona part de la llegenda diu que les seves despulles s'hi van transportar per obra de Déu). I també fou abanderada de l'orde dels Dominics pels seus grans dots d'argumentació (branca caracteritzada per l'afició a l'escolàstica).

Després de tota aquesta "breu" introducció només em queda recomanar que aneu a veure aquesta exposició. Està feta amb una cura deliciosa i un evident esforç de sintetisme i pedagogia. I sobretot perquè podeu veure aquest conjunt de Santa Caterina de la Seu d'Urgell. Tot i ser un dels exemples totalment secundaris d'aquest edifici (era en una capelleta lateral) i pintat per un mestre (que al meu parer) era poc talentós, és un dels grans exemples de l'anomenat art 1200 del nostre país, caracteritzat per a beure de la tradició romànica més autòctona amb pinzellades cada cop més evidents de les novetats de l'art gòtic de l'Ille de France de Sant Lluis o de l'italo-bizantinisme.

Aquest cicle es troba normalment dividit entre Barcelona, Vic i Suïssa. Per tant aprofiteu a veure'l sencer abans que torni a l'estranger.

Una altra joia catalana que dorm fora de casa. Que la disfruteu!

dijous, 3 de desembre del 2009

El mapamundi català de la Biblioteca Estensa de Mòdena

Nel XIV secolo, la zona Catalogna-Valenza-Maiorca fiorì come centro commerciale e culturale, dove elementi arabi ed ebrei si mescolavano con la cultura Cristiana. Si conservano numerose mappe realizzate nel seno di tale scuola cartografica, tra di esse il Mappamondo Estense, che raccoglie le caratteristiche di un portolano: le linee lossodromiche, e le bandiere o scudi che identificano regni e città; tuttavia si nota subito che questa mappa non fu creata per l’uso durante la navigazione.


Può essere considerata un paradigma della tecnica del disegnatore, estensioni logiche della sua visione oltre il Mediterraneo, nei limiti del mondo conosciuto. Il disegnatore del Mappamondo Estense, anonimo, ha combinato fonti letterarie di alcune regioni del mondo con dati empirici della regione mediterranea, che era quella conosciuta meglio. In questo modo possiamo vedere dettagli delle narrazioni di Marco Polo, conosciute già da due secoli, nei tratti descrittivi della Cina, e dati delle recenti esplorazioni portoghesi a Capo Verde, navigato per la prima volta da Diaz nel 1444.


Anche l’elemento religioso è presente in questa mappa, non solo per la forma circolare, ma anche per il disegno del Paradiso, rappresentato nell’Africa orientale e non in Asia com’era abituale. La caratteristica geografica più curiosa è la forma dell’Africa: nel confine del Golfo di Guinea, un fiume o uno stretto unisce l’oceano Atlantico con l’Indiano, e una grande massa terrestre sorge per completare la base della mappa. Non appare nessun nome in tale luogo, e non si capisce se viene considerata come parte dell’Africa o di un altro continente.


Stilisticamente, la caratteristica più in risalto della scuola catalana è la serie di ritratti dei signori del deserto nelle loro tende, alcuni sono sultani reali, altri personaggi leggendari. Sono le prime mappe europee che riconoscono la presenza del potere islamico nel Mediterraneo.


L’interesse di questa mappa ricade sulla sua identità incerta ed eclettica: dalla forma circolare, con alcuni motivi religiosi e leggendari, così come certe influenze arabe, conserva il rigore dei portolani. Non c’è alcun titolo, alcuna dedica, alcuna nota che ci dia indizi sull’uso che se ne sarebbe fatto. Una mappa di tale complessità presenta anche varie incognite sul livello di realismo al quale aspirava il disegnatore. Bisogna domandarsi quanto i suoi contemporanei prendevano alla lettera ciò che vedevano disegnato. Sembra incredibile, per esempio, che i marinai professionisti credessero che esistesse quella grande zona uniforme nell’Africa meridionale. O che gli scientifici del Nuovo Umanesimo credessero nell’esistenza di re con testa di cane. O che i teologi accettassero il fatto che il paradiso, non più in Asia dopo i viaggi di Marco Polo, potesse trovarsi in Etiopia. È difficile immaginare che pensassero che oltre le porte dell’Europa le leggi di Dio e della natura perdessero il loro potere e che qualsiasi cosa fosse possibile. È più logico pensare che questa mappa possiede diversi livelli di rappresentazione.
Per veure'l ampliat.

Impàs!

Bones!

Mentres no comenci una nova llibreta per escriure les noves receptes, penjo un enllaç que val la pena conèixer.

Segurament us heu preguntat com és la biblia de Guttemberg, el primer llibre imprès? Aquí la resposta a aquest dubte : http://www.codicesillustres.com/

Preparats per xalar entre manuscrits il·luminats?

Sereu els primers en tenir notícies del proper bloc :)

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Una pausa, o no.

Bones,

m'acomiado per un temps del bloc. O per sempre. De moment em cal una pausa, o un salt. En tot cas, fins aviat.

Salut i cultura!

diumenge, 20 de setembre del 2009

Cardona, 18 de setembre de 1714

Anit vaig tenir la sort de poder ser a Cardona. Aquesta vila commemora la capitulació una setmana més tard que Barcelona després del setge borbònic de la Guerra de Successió. I la celebració és ben emotiva. Els i les cardonines es troben al monument que recorda la gesta per pujar tots junts al castell i canònica amb torxes enceses. Allà (actualment és Parador de Turisme) s'hi representen escenes de com podria ser un setge en una ciutat del segle XVIII (ferits, soldats a cavall, canonades). La culminació és l'actuació (amateur però reeixida) de la obra "7 dies de setembre", crònica dels esdeveniments històrics amb protagonistes tan coneguts com el general Moragues o els germans Desvalls a costat dels cardonins del 1700. La música està molt cuidada en tota aquesta "performance" (el grup Els tres quartans i el gall, vestits d'èpocs, fan sonar les melodies de Lluis Marmi). Aquí us copio un fragment de la "Marxa del 18 de setembre" (lletra de Miquel Soler) :

Adéu vila de Cardona -ai adéu-,
adéu, adéu Catalunya Gran,
Obeïnt a Barcelona, t'has deixat
vessar tota la teva sang.

En "Desvalls" que los comanda
A trenta homes dels més forts
Fan un pacte per rendir-se:
"respectareu la vida a tots".

(...)

Malhaja lo rei d'Espanya -ai adéu-
Malhaja el de França també.
Malhaja la bruta espasa, malhaja,
que ens va manllevar la pell.

Cardona va capitular, no per ganes, sinó per necessitat. Al caure Barcelona els borbons van imposar com a condició que per a conservar la vida dels seus habitants, Cardona s'havia de rendir. Si ho feia també es respectaria la vida dels dirigents catalans que comandaren les tropes austriacistes. Heu endevinat bé: els borbònics van traïr la seva paraula i els van perseguir i executar.

Sense dubte, l'any vinent hi tornaré.

PD : a Cardona és un dels últims pobles de la Catalunya central que segueixen fent "vaquilles".

dijous, 17 de setembre del 2009

Matarranya, el passat en imatges

A la Casa Amatller, al Passeig de Gràcia de Barcelona, hi ha aquests dies una expo de fotos del Matarranya, comarca de la Franja de Ponent i de la que tinc sort de conèixer per lligams familiars. Si no hi heu anat mai, us sorprendrà. Un bon campament base és Calaceit (hi ha infraestructura de cases rurals), des d'on podreu voltar per tots els pobles del voltant. Gratament descobrireu una terra autèntica i on s'hi menja de perles (tasteu la "llangonissa" i si és temporada els préssecs són els millors que tastareu).

Sant Pau del Camp

Barcelona amaga grates sorpreses. Una de les més espectaculars (en majúscules) és Sant Pau del Camp. Al bell mig del Raval s'aixeca aquest antic monestir benedictí, d'origens incerts (segurament remunten al segle X) que encara sobreviu entre formigó. Mereix anar-lo a veure qualsevol tarda que sigueu pel centre.

dilluns, 14 de setembre del 2009

El primer referèndum

Prego disculpeu la intromissió en el bloc cultural d'un post que no ho és. Però és que ahir va ser una diada meravellosament esperançadora pels nostres anhels de felicitat com a persones i com a poble.

A Arenys van votar el 41% del cens. I d'aquest gairebé el 100% a favor (un 96,33% per ser exactes). Si els partidaris del NO haguéssin fet campanya i la participació s'hagués elevat un 20%, per exemple, ja hauriem superat el 60% de participació (i per tant persones com el senyor Solana ja podrien dormir -enrabiadament- tranquils). I tot i així el resultat SERIA POSITIU.

Em direu que la sociologia de Catalunya no és com la d'Arenys. I és cert. Però també és cert que hi ha 60 municipis que volen convocar un referèndum com el d'ahir. Les persones que vivim a Catalunya estem ben fartes de demanar permís per existir. I els que no n'hagin de demanar perquè s'identifiquen en l'espanyolisme o perquè se senten lligats al seu poble d'origen extremeny, andalús, murcià... els extorsionen econòmicament com a la resta de catalans.

Amics, amigues : el poble ha parlat. Encara que a molts costi de creure, la població vol viure en un Estat propi.

dimecres, 26 d’agost del 2009

El Conflent

He fet parada i fonda a Prada de Conflent. Des d'aquí es poden visitar :

- Vilafranca del Conflent : poble de les bruixes, emmarcat per una fortalesa de Vauban. En el terme municipal hi ha el Fort Liberia (on s'hi fan representacions històriques) i el conjunt de coves (algunes una mica patilleres... en una fins i tot hi fan un espectacle de dinosaures).

- Cornellà del Conflent : molt a prop de l'anterior, val la pena fer una visita a l'església romànica.

- Monestir de Sant Miquel de Cuixà. Al terme de Codalet, s'alça un dels edificis més importants del ròmànic català. Ja destaca des d'època pre-romànica però veurà la màxima esplendor amb Oliba. Actualment hi viu una petita comunitat de monjos de Montserrat.

la Vall de Boí i La Seu d'Urgell

Aquests dies he fet una mica de turisme autòcton. En concret he anat a la Vall de Boí, on he pogut visitar -per fi- les famoses esglésies. És una excursió agradable per fer una tarda, tot i que l'arquitectura no és espectacular ja que no deixen de ser parròquies rurals. El romànic, a casa nostra, destaca més per l'abundància que per la qualitat. Aneu a veure el centre d'interpretació del romànic a Erill

En canvi, la Catedral de la Seu d'Urgell, que també he visitat aquests dies, és un exemple d'obra reeixida. És l'única catedral romànica en funcionament a Catalunya. Paga la pena d'entrar al museu diocesà, que ha guanyat premis pel seu novedós disseny i que conté el Beatus de la Seu (exemplar il·lustrat dels comentaris de l'Apocalipsi del monjo de Liébana). En podreu veure tan sols unes pàgines, però la vivacitat dels colors us deixaran impactats igualment. El 1996 fou robat del mateix museu i miraculosament es va recuperar gairebé intacte (només en manca un full).
L'entrada (3€) us dóna també accés al al deliciós claustre.

Milloringlix

Un nou bloc apunta maneres en la blogosfera catalana : Milloringlix. Es tracta de nanolliçons d'aquells errors, frases fetes, false friends... més comuns que patim els catalanoparlants alhora d'aprendre la llengua de Shakespeare. Enjoy it!

divendres, 14 d’agost del 2009

Lectures estiuenques II

Bones,

aquests dies, entre festes majors, és un bon moment per llegir Josep Pla. Per exemple, a la platja. I per exemple, alguna antologia. Jo que començat amb l'Edicions 62 (el Geni del país i altres proses). I he quedat totalment fascinada per l'assaig "Bodegó amb peixos". D'una riquesa esfereïdora, una precisió científica i un "savoire faire" d'un dandi savi. Barreja una declaració existencial (com el fragment que us copio a continuació), amb la lletania de totes les espècies de peixos del litoral empordanès (dels quals en diu els seu hàbitat, la manera de pescar-lo -tot un estudi etnològic-, com menjar-se'ls i en quina època de l'any fer tot això anterior). El mastegareu mentre aneu llegint.

"La persona que arriba a poder dir: «He
passat un dia meravellós... m’he ensopit
deliciosament...», és una persona sàvia,
de molt consell i d’excel·lent companyia.
A Fornells, paratge fabulosament ensopit,
vaig arribar a sentir-hi la dolçor del tedi.
Donar al temps un ritme més lent pot
ésser un exercici més dolç que la mel.”
“En la jerarquia palatal d’aquí, el corball està
situat entre el déntol i el llobarro. No és tan
bo com el llobarro, però és més delicat que
el déntol. Exactíssim. El llobarro d’aigües
pures, cent per cent de mar, alimentat amb
bones pastures de roca, és un animal extraordinari.
És de primera qualitat, fet de tota
manera: bullit amb una patata i una cebeta;
en suquet; guisat o simplement fregit.
Els pescadors diuen que el
llobarro és el peix més astut
de la mar.”
Llegiu a Pla, no deixeu passar més temps.

dijous, 6 d’agost del 2009

Còrsega. La meva ruta

Anar a Còrsega des de Catalunya no és fàcil. Hi ha dues opcions amb ferry: Barcelona-Sardenya i d'allà agafar un segon vaixell fins la illa o bé anar fins a Marsella en cotxe i embarcar-se de nou. Són unes quantes hores però el viatge es fa prou agradable (la companyia amb que hi vam anar és SNCM).

La meva estada va anar així. Ens vam centrar en el sud de la illa:

Dia 1 : arribada a Propiano. Sartène. Platja de Cupabia.
Dia 2 : platja de Tizzano. Bonifacio (vila encaixada en l'estret del mateix nom, a l'extrem sud. Impressionen els seus penya-segats infranquejables en èpoques pretèrites i ara paratge natural).
Dia 3 : Platja de Fatuea. Porto-Vecchio.
Dia 4 : Agulles de Bavella (vam fer la Punta Bigornu) i platja de Rondinara (foto) i Paraguanu.

Dia 5 : Illes Lavezzi a fer snorkle, Bonifacio.
Dia 6 : Coll de Verde (i vaig fer el meu primer 2000 : Punta di a Capella 2.042m, des d'on veiem el mar). Platja Minaccia (paradís surferu).
Dia 7 : Ajaccio (ciutat natal de Napoleó i on s'hi pot visitar la seva casa).

Qualsevol de les platges que cito és increïble i al sud poc freqüentades. Aprofiteu per explorar el fons marí fent snorkle o "plongée" si teniu carnet de submarinista.

Alguns peixos que podreu veure (entre molts d'altres. Les fotos segueixen l'ordre dels noms) : donzelles (Coris julius), sargs (diplodus sargus) i variades (diplodus vulgaris), salpes (sarpa salpa).

Còrsega

Acabada de tornar de Kallisté (el nom que els grecs li van donar a Còrsega i que vol dir "illa de la bellesa"), ja me n'enyoro. És una illa impactant. Muntanyes de 2500 metres i platges caribenyes, tot plegat molt verge i autèntic encara.


Comencem per les coses importants : el menjar i el beure. Obligat tastar els seus embotits : coppa, lonzu... però sobretot el figatellu (o figateddu) fet de fetge de porc i fumat. Els formatges també són bons, si us agraden els gustos intensos. La reina de la illa és la castanya, de la que en fan de tot (cervesa, farina, les confiten...). I el que sorprèn per la seva qualitat és la fruita i verdura (collida madura, conserva els gustos que a casa ja donem per perduts).


Per beure, escolliu vi (tot i que el rosat sembla aigüeta), cervesa (la Pietra -feta amb castanya- o la Torra -feta amb maquis o herbes de muntanya). I per digerir una mica de Cap Corse (que està a cavall del moscatell i el vermut).


dissabte, 25 de juliol del 2009

Els quiets

Avui que el fill quiet de'n Màrius Serra se n'ha anat de vacances... us deixo aqui una genialitat del seu pare.

http://cocaderecapte.blogspot.com/2009/04/diada-de-sant-jordi-marius-serra.html

És un d'aquells dies per repensar-se la vida i posar-la en relatiu imperfecte.

divendres, 24 de juliol del 2009

Excursions pel país

Hola gent!

Sembla que aquest mes s'està posant una mica complicat per tenir ganes d'escriure. Només recomanar-vos un parell de sortides fetes aquesta setmana :

- Tossa de Mar : un poble preciós, on la vila vella encara s'enfila emmurallada. S'hi ha d'anar expressament per una carretera de revolts. Us recomano els musclos a la marinera de "La Taverna" (obren la cuina fins tard).

- Santa Cristina : una cala al mes pur estil Costa Brava però entre Blanes i Lloret. De sorra però amb les roques i pins fins a tocar d'aigua. Hi ha un xiringuitu on s'hi pot dinar.

- Blanes i el seu festival internacional de focs artificials. Anit vam veure la pirotècnia italiana (no ens va agradar massa, semblaven molt poc enllaçats uns números amb els altres). Aneu-hi una horeta abans, agafeu lloc a la sorra (no massa a prop de Sa Palomera -l'escull des d'on es fan- per poder tenir perspectiva) i porteu sopar i beguda. I per sortir de la platja i del poble... prengueu molta paciència ja que les cues són llargues.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Lectures estiuenques

Començo amb un tòpic, força real tanmateix. L'estiu és una bona època per llegir. I afavoreix les lectures divertides, lleugeretes. Si voleu riure una estona recupereu "Memorias de un amante sarnoso" del Grouxo Marx (i prepareu-vos per engaltar algun revés).

dimarts, 30 de juny del 2009

Cançonetes

- Manel : els guapos són els raros
- Mishima : Un tros de fang (aprofiteu per saber qui fou en Mishima)
- En Jamie Cullum i la Katie Melua (cover dels Pixies) amb els Lovecats
- I el myspace dels Domini Màgic

dissabte, 27 de juny del 2009

Stomp

Anit vaig anar a veure Stomp al teatre Victòria, la fórmula que barreja percussió amb objectes quotidians, coreografies i humor. Li dono un aprovat alt. Les dosis d'humor impacten més al públic (no sé si era a causa de ser l'estrena, que hi havia gent més variada), que no pas el virtuosisme de recordar ritmes i coreografies.

divendres, 26 de juny del 2009

Propostes d'estiu a l'aire lliure

Gent, encara que no hi hagi un duro a Barcelona es pot fer cultura. Aquí va la meva llista :

- Nits d'estiu al Caixaforum (no em vull perdre la projecció de Chomon musicada)
- El Palau Robert i els seus concerts a la fresca
- La tradicional Sala Monjuïc al fossar del castell (5€ l'entrada i 3€ lloguer de gandula. Porteu menjar, beure i roba d'abric... ho agraïreu).
- L'Eixample a la fresca del Golferichs (l'any passat convidaven a beguda i tot)

I n'aniran sortint moltes més... alguna proposta?

Expo de Palladio

Ahir vaig anar a veure l'exposició de Palladio al Caixaforum. L'he trobada força curiosa (sobretot si se'n té una idea prèvia). Els edificis els tenim de cos present en maquetes molt ben fetes (segurament en falten més imatges reals, ja que els 2 audiovisuals són lents i poc reeixits). Però sobretot destaquen els dibuixos fets per aquest geni de la "renovatio" romana. És també interessant com ens situa en el seu context (un cop més no s'inventa res de nou, sinó que Andrea Palladio se suma al corrent de l'època).

dijous, 25 de juny del 2009

Coraline

He anat al cine a veure Coraline, un conte de dibuixos animats molt ben fet. Fill bastard de Tim Burton, no arriba ni de bon tros al mateix nivell... i alhora no resol cap dels grans temes freudians als que es pretén enfrontar.

L'argument (basat en el llibre de Neil Gaiman) versa sobre una nena que té la possibilitat de viure una segona vida paral·lela perfecta, o aparentment.

Resumint, està prou bé per passar l'estona (en alguns moments un xic lenta). I no és per nens! (a no ser que volgueu infringir un trauma al vostre nebot).

dimecres, 24 de juny del 2009

Ampliant coneixements...

Algunes entrades variades per les i els més àvids de coneixement :

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arqueoastronomia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Celler_cooperatiu_de_Pinell_de_Brai

http://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_d'Efak

http://ca.wikipedia.org/wiki/Massali%C3%B3

http://en.wikipedia.org/wiki/Macram%C3%A9

l'Estartit

Bones!

Els dies passen, de Patum a Sant Joan en un obrir i tancar d'ulls! Així que feia massa que no deia res per aqui.

Una sortideta agradable si sou per l'Estartit és arribar-vos a Cala Calella. Anar i tornar, per molt que us entretingueu en el camí no us ocuparan més d'una horeta. Calceu-vos bé (el cami amb força desnivell és de roques esgraonades). Un cop a la cala, no us espereu grans platges caribenyes. És una cala molt petita, però si el que voleu és prendre el sol ho podreu fer en una de les seves agradables lloses allisades per l'aigua.

dimarts, 2 de juny del 2009

Cultura italiana a Barcelona

Ciao ragazzi!

Si voleu practicar el vostre italià, a radio Contrabanda (la més famosa de les pirates de les ones barcelonines) fa un programa en italià. Es diu Zibaldone, i us el podeu descarregar per podcast.

A més la comunitat itàlica a Bcn (que no és poca, emigrats en llargs èxodes a causa del dictador Berlusconi), fan també una revista.

Si sabeu més activitats per seguir en contacte amb la bota, no dubteu en dir-ho!

dilluns, 1 de juny del 2009

Parla català!

Un enllaç per vosaltres, gent curiosa. Es diu rodamots i cada dia ens eixampla el nostre vocabulari amb una nova adquisició.

Un altre web interessant és la Calaixera, amb tots els recursos haguts i per haver respecte la nostra llengua. Bona feina!

La gossa sorda

Bones!

Un grup hereu dels Obrint Pas. Es diuen La Gossa sorda i el seu últim disc es diu Saó. Algunes cançons són "Quina calitja" (sobre l'escalfament global) i "Camals mullats" (una tendra declaració d'amor en la realitat social de València).

Me'n vaig me'n torno a casa...

Ciao ragazzi!

Ja sóc a Martorell de nou. Això vol dir que tornen els accents tancats als meus posts (el teclat italià només en té d'oberts) i receptes de major proximitat per la majoria del share del blog.

Me n'adono que podria explicar moltes coses de Venècia... però si algú vol anar-hi ja li faré recomanacions personalitzades. Això si, hi ha una sèrie de conclusions universals a les que m'agradaria fer esment :

A Venècia :

- No s'hi menja bé. Cuina poc especiada i poc elaborada. I pel colmo, CARA. SI aneu a un restaurant bo, evidentment que podreu menjar decent (però prepareu-vos a pagar el doble o el triple de l'equivalent a Catalunya). La reposteria que fan (per exemple els buraneli) es mantegosa, seca, sembla extreta d'un llibre de receptes medieval. Això si, tenen bons vins (exportats del Chianti, d'Alemanya o Hungria, evidentment).

- Viure sense cotxes és una experiència genial.

- Les obres d'art (de primer nivell a escala mundial) es compten a cabassos. No es pot pretendre digerir (ni que sigui en 4 mesos) ni la meitat del que es pot veure. Em dono totalment per vençuda.

- L'homo turisticus, conegut per moure's en manada, és un ésser odiós. Generalment li agrada aturar-se en grup a sobre els ponts, fent perdre el vaporetto a les classes populars (que intenten córrer per atrapar uns vaixells que funcionen en uns horaris aproximats -tan poden sortir abans com després de temps).

- L'església de Sant Marc és un dels millors puestus del món.

- Per anar-hi no cal agafar obligatòriament (la timada de) la gòndola. Són una mena de màfia (les llicències passen de pares a fills, i si tens la sort que algú te la vengui -no per menys de 12.000€-, és una mena d'inversió familiar, garantint el futur de la teva descendència). No saben cantar, si quan ho fan, canten Cançó napolitana! (això generà una controversia en el sí de la conservadora societat veneciana). Tenen molt de patrimoni musical (barcaroles, per exemple) recuperat per perseverants antropòlegs que es deuen estirar els cabells cada cop que senten l'Oh sole mioo.

- El bitllet senzill de vaporetto val 6,5€. Només el paguen els turistes (japonesos i americans). Gent del món de classes treballadores : coleu-vos!. El revisor passa un cop cada 2 mesos (per carnaval, per setmana santa...).