diumenge, 20 de setembre de 2009

Cardona, 18 de setembre de 1714

Anit vaig tenir la sort de poder ser a Cardona. Aquesta vila commemora la capitulació una setmana més tard que Barcelona després del setge borbònic de la Guerra de Successió. I la celebració és ben emotiva. Els i les cardonines es troben al monument que recorda la gesta per pujar tots junts al castell i canònica amb torxes enceses. Allà (actualment és Parador de Turisme) s'hi representen escenes de com podria ser un setge en una ciutat del segle XVIII (ferits, soldats a cavall, canonades). La culminació és l'actuació (amateur però reeixida) de la obra "7 dies de setembre", crònica dels esdeveniments històrics amb protagonistes tan coneguts com el general Moragues o els germans Desvalls a costat dels cardonins del 1700. La música està molt cuidada en tota aquesta "performance" (el grup Els tres quartans i el gall, vestits d'èpocs, fan sonar les melodies de Lluis Marmi). Aquí us copio un fragment de la "Marxa del 18 de setembre" (lletra de Miquel Soler) :

Adéu vila de Cardona -ai adéu-,
adéu, adéu Catalunya Gran,
Obeïnt a Barcelona, t'has deixat
vessar tota la teva sang.

En "Desvalls" que los comanda
A trenta homes dels més forts
Fan un pacte per rendir-se:
"respectareu la vida a tots".

(...)

Malhaja lo rei d'Espanya -ai adéu-
Malhaja el de França també.
Malhaja la bruta espasa, malhaja,
que ens va manllevar la pell.

Cardona va capitular, no per ganes, sinó per necessitat. Al caure Barcelona els borbons van imposar com a condició que per a conservar la vida dels seus habitants, Cardona s'havia de rendir. Si ho feia també es respectaria la vida dels dirigents catalans que comandaren les tropes austriacistes. Heu endevinat bé: els borbònics van traïr la seva paraula i els van perseguir i executar.

Sense dubte, l'any vinent hi tornaré.

PD : a Cardona és un dels últims pobles de la Catalunya central que segueixen fent "vaquilles".

dijous, 17 de setembre de 2009

Matarranya, el passat en imatges

A la Casa Amatller, al Passeig de Gràcia de Barcelona, hi ha aquests dies una expo de fotos del Matarranya, comarca de la Franja de Ponent i de la que tinc sort de conèixer per lligams familiars. Si no hi heu anat mai, us sorprendrà. Un bon campament base és Calaceit (hi ha infraestructura de cases rurals), des d'on podreu voltar per tots els pobles del voltant. Gratament descobrireu una terra autèntica i on s'hi menja de perles (tasteu la "llangonissa" i si és temporada els préssecs són els millors que tastareu).

Sant Pau del Camp

Barcelona amaga grates sorpreses. Una de les més espectaculars (en majúscules) és Sant Pau del Camp. Al bell mig del Raval s'aixeca aquest antic monestir benedictí, d'origens incerts (segurament remunten al segle X) que encara sobreviu entre formigó. Mereix anar-lo a veure qualsevol tarda que sigueu pel centre.

dilluns, 14 de setembre de 2009

El primer referèndum

Prego disculpeu la intromissió en el bloc cultural d'un post que no ho és. Però és que ahir va ser una diada meravellosament esperançadora pels nostres anhels de felicitat com a persones i com a poble.

A Arenys van votar el 41% del cens. I d'aquest gairebé el 100% a favor (un 96,33% per ser exactes). Si els partidaris del NO haguéssin fet campanya i la participació s'hagués elevat un 20%, per exemple, ja hauriem superat el 60% de participació (i per tant persones com el senyor Solana ja podrien dormir -enrabiadament- tranquils). I tot i així el resultat SERIA POSITIU.

Em direu que la sociologia de Catalunya no és com la d'Arenys. I és cert. Però també és cert que hi ha 60 municipis que volen convocar un referèndum com el d'ahir. Les persones que vivim a Catalunya estem ben fartes de demanar permís per existir. I els que no n'hagin de demanar perquè s'identifiquen en l'espanyolisme o perquè se senten lligats al seu poble d'origen extremeny, andalús, murcià... els extorsionen econòmicament com a la resta de catalans.

Amics, amigues : el poble ha parlat. Encara que a molts costi de creure, la població vol viure en un Estat propi.