Bromes a banda. Em refereixo a l'exposió "La princesa sàvia. Les pintures de Santa Cateria de la Seu d'Urgell"(Museu Episcopal de Vic, del 20 de març al 5 de juliol de 2010).
Resulta que hi havia una vegada un Comtat-bisbat de la Seu d'Urgell que tenia dins els seus dominis el Vescomtat de Castellbò (enemics dels primers). Els Vescomtes de Castellbò, molt poderosos, feien la pinsa al bisbe de la Seu aliant-se amb el Comtat de Foix (que al seu torn albergava una de les majors tradicions càtars). Fins aquí tenim la Seu i catarisme. On entra Hipàtia? (recordem que era aquella filòsofa d'Alexandria que recentment ha immortalitzat Alejandro Amenabar en una prou encertada pel·lícula).
Hipàtia era una dona tan virtuosa quan obria la boca que a"l'aparatu" del Cristianisme li va fer ràbia. I si no podia guanyar dialècticament a aquesta filòsofa (recordeu que l'Església Catòlica està regentada per homes), se la va apropiar. Així que Hipàtia d'Alexandria acabà convertida en Santa Caterina d'Alexandria (verge màrtir que amb grans dots de retòrica acabà convertint al cristianisme als 50 savis pagans més llestos de la zona sentint-la únicament en un discurs).
I Santa Caterina acabà essent utilitzada com la gran defensora del cristianisme davant les heretgies (per exemple, els càtars, ergo Foix i el seu amiguet Castellbò).
Santa Caterina era filla del rei Costo i es negà a adorar uns ídols pagans. Segons la llegenda del seu martiri, fou condemnada a la roda (et tiraven amb un artilugi fet de dues rodes amb ganivets insertats per una baixada), però aquesta es trencà miraculosament. Finalment fou decapitada.
El seu culte es traslladà al monestir palestí de Santa Caterina del Sinaí (ja que la segona part de la llegenda diu que les seves despulles s'hi van transportar per obra de Déu). I també fou abanderada de l'orde dels Dominics pels seus grans dots d'argumentació (branca caracteritzada per l'afició a l'escolàstica).
Després de tota aquesta "breu" introducció només em queda recomanar que aneu a veure aquesta exposició. Està feta amb una cura deliciosa i un evident esforç de sintetisme i pedagogia. I sobretot perquè podeu veure aquest conjunt de Santa Caterina de la Seu d'Urgell. Tot i ser un dels exemples totalment secundaris d'aquest edifici (era en una capelleta lateral) i pintat per un mestre (que al meu parer) era poc talentós, és un dels grans exemples de l'anomenat art 1200 del nostre país, caracteritzat per a beure de la tradició romànica més autòctona amb pinzellades cada cop més evidents de les novetats de l'art gòtic de l'Ille de France de Sant Lluis o de l'italo-bizantinisme.
Aquest cicle es troba normalment dividit entre Barcelona, Vic i Suïssa. Per tant aprofiteu a veure'l sencer abans que torni a l'estranger.
Una altra joia catalana que dorm fora de casa. Que la disfruteu!
Resulta que hi havia una vegada un Comtat-bisbat de la Seu d'Urgell que tenia dins els seus dominis el Vescomtat de Castellbò (enemics dels primers). Els Vescomtes de Castellbò, molt poderosos, feien la pinsa al bisbe de la Seu aliant-se amb el Comtat de Foix (que al seu torn albergava una de les majors tradicions càtars). Fins aquí tenim la Seu i catarisme. On entra Hipàtia? (recordem que era aquella filòsofa d'Alexandria que recentment ha immortalitzat Alejandro Amenabar en una prou encertada pel·lícula).
Hipàtia era una dona tan virtuosa quan obria la boca que a"l'aparatu" del Cristianisme li va fer ràbia. I si no podia guanyar dialècticament a aquesta filòsofa (recordeu que l'Església Catòlica està regentada per homes), se la va apropiar. Així que Hipàtia d'Alexandria acabà convertida en Santa Caterina d'Alexandria (verge màrtir que amb grans dots de retòrica acabà convertint al cristianisme als 50 savis pagans més llestos de la zona sentint-la únicament en un discurs).
I Santa Caterina acabà essent utilitzada com la gran defensora del cristianisme davant les heretgies (per exemple, els càtars, ergo Foix i el seu amiguet Castellbò).
Santa Caterina era filla del rei Costo i es negà a adorar uns ídols pagans. Segons la llegenda del seu martiri, fou condemnada a la roda (et tiraven amb un artilugi fet de dues rodes amb ganivets insertats per una baixada), però aquesta es trencà miraculosament. Finalment fou decapitada.
El seu culte es traslladà al monestir palestí de Santa Caterina del Sinaí (ja que la segona part de la llegenda diu que les seves despulles s'hi van transportar per obra de Déu). I també fou abanderada de l'orde dels Dominics pels seus grans dots d'argumentació (branca caracteritzada per l'afició a l'escolàstica).
Després de tota aquesta "breu" introducció només em queda recomanar que aneu a veure aquesta exposició. Està feta amb una cura deliciosa i un evident esforç de sintetisme i pedagogia. I sobretot perquè podeu veure aquest conjunt de Santa Caterina de la Seu d'Urgell. Tot i ser un dels exemples totalment secundaris d'aquest edifici (era en una capelleta lateral) i pintat per un mestre (que al meu parer) era poc talentós, és un dels grans exemples de l'anomenat art 1200 del nostre país, caracteritzat per a beure de la tradició romànica més autòctona amb pinzellades cada cop més evidents de les novetats de l'art gòtic de l'Ille de France de Sant Lluis o de l'italo-bizantinisme.
Aquest cicle es troba normalment dividit entre Barcelona, Vic i Suïssa. Per tant aprofiteu a veure'l sencer abans que torni a l'estranger.
Una altra joia catalana que dorm fora de casa. Que la disfruteu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada