Jo sóc la meva dona

Aquest cap de setmana ha tocat teatre i del bo. Tenia ganes d'arribar i escriure una apologia incondicional a aquesta obra. Més ben dit, al seu únic intèrpret : Joel Joan. Arriba a l'excel·lència. La broda, l'eleva i la torna a brodar. L'únic defecte que se li pot trobar és que es llueix massa.

L'argument gira entorn d'un transvestit que viu i sobreviu a l'Alemanya nazi i després al Berlin comunista. Figura controvertida que l'autor mostra per tots els costats del poliedre i que encaixa amb l'actual societat modernilla berlinesa, afamada de personatges alternatius. I què és més alternatiu que una àvia travesti.

Joel Joan fa un paperàs. El seu metre noranta i escaig vestit de iaia, es passeja amb talons per l'escenari, lluint un treballat accent alemany. Convenç. I fa a més tots els papers de l'auca.

La fan a la Villarroel fins el 14 de desembre i les entrades es poden comprar al Teletrada de Caixa Catalunya.

Aquí algunes de les crítiques : Icatfm per la Rosa Romero, teatralnet, J. Benach a la Vanguardia, Massip a l'Avui...